Search
Now showing items 11-20 of 50
Teatre en vers al segle xxi?
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2022, Núm. 47
Open Access
<p>A partir de la pròpia experiència com a traductor de textos teatrals, l’autor reivindica —i il·lustra amb exemples— la conveniència de mantenir la forma versificada quan es tradueix per a l’escena un original escrit en ...
Teatralidades fantasmales: el espectro de lo público en la obra de Oscar Masotta y Dora García
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2021, Núm. 46
Open Access
<p>Este artículo analiza la situación como una categoría estética y un modo de creación de un entorno público. La pone en diálogo con los niveles de la representación y la acción. Se estudia la teatralidad de la situación, es decir, sus mecanismos de representación específicos los modos de relación que plantea. Este planteamiento se concreta, a nivel histórico, a través de dos contextos distintos: la recepción del happening en Argentina en los años sesenta, impulsada por Oscar Masotta; y la recuperación de la obra de este último, por Dora García, a través del proyecto Segunda vez (2014-2018).</p>...
<p>This article analyses the situation as an aesthetic category and a way of creating a public environment, relating it with the levels of representation and action. It examines the theatricality of the situation; that is, its specific representation mechanisms and the modes of relationship it poses. This approach is specified, at a historical level, through two different contexts: the reception of the happening in Argentina in the 1960s, promoted by Oscar Masotta, and the revival of the latter's work, by Dora García, through the project Segunda vez (2014-2018).</p>...
<p>This article analyses the situation as an aesthetic category and a way of creating a public environment, relating it with the levels of representation and action. It examines the theatricality of the situation; that is, its specific representation mechanisms and the modes of relationship it poses. This approach is specified, at a historical level, through two different contexts: the reception of the happening in Argentina in the 1960s, promoted by Oscar Masotta, and the revival of the latter's work, by Dora García, through the project Segunda vez (2014-2018).</p>...
Strindberg, l’artista
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2020, Núm. 45
Open Access
<p>At fifteen minutes, The Stronger (1889) condenses some challenges in the theatrical production of Strindberg: stage time, non-verbal language or dialogue construction of the plot and characters through the battle of brains between Mrs X and Miss Y. Psychological introspection reveals the multifaceted and contradictory nature of the human being and invites the audience to construct the characters from their sub-jectivity, one of the most modern shifts in Strindberg's theatrical conception which links with the nostalgia that comes from the loss of the totalising depiction of reali-ty, typical of the spirit of the era in Europe and radical in Scandinavia.</p>
<p>Strindberg knew how to capture and interpret the pulses of his time and the need for new languages to reach the audience, his fellow citizens, and move them, open their eyes and encourage them to change things. This led him to constant experi-mentation, to always traverse the boundaries of all genres, arts and disciplines to the point of forcing the limits of understanding, as he did in Inferno, or in the plays for the Intima Teater.</p>
<p>The Stronger is a clear example of Strindberg's commitment to move freely through the unknown and obscure terrain of artistic creation, through the appeal of the abyss that the Artist feels if he gives himself unreservedly to his creative in-stinct, and how he defends his contemporaneity and challenges our contemporary playwrights.</p>...
<p>En quinze minuts de durada, La més forta (1889) condensa alguns desafiaments de la producció teatral de Strindberg: el temps escènic, el llenguatge no verbal o la construcció dialògica de l'argument i dels personatges, a través de la lluita de cervells entre la Senyora X i la Senyoreta Y. La introspecció psicològica exposa la naturalesa polifacètica i contradictòria de l'ésser humà i convida l'espectador a construir els personatges des de la seva subjectivitat, un dels girs més moderns de la concepció teatral de Strindberg i que enllaça amb la nostàlgia que desprèn la pèrdua de la representació totalitzant de la realitat, pròpia de l'esperit de l'època a Europa i radical a Escandinàvia. Strindberg va saber captar i interpretar els batecs de la seva època i la necessitat de nous llenguatges per arribar a l'espectador, als seus conciutadans, i remoure’ls, obrir els seus ulls i empènyer-los a canviar les coses. Això el va dur a l’experimentació constant, a transitar sempre els límits de tots els gèneres, arts i disciplines fins arribar a forçar els límits de la comprensió, com va fer a Inferno, o a les obres per al Teatre Íntim.</p> <p>La més forta és un exemple clar de l'aposta de Strindberg per transitar en llibertat pel terreny ignot i obscur de la creació artística, per l'atracció de l'abisme que sent l'Artista si s'entrega sense reserves al seu instint creador, i com defensa des d'aquí la seva contemporaneïtat i interpel·la els dramaturgs de la nostra.</p>...
<p>En quinze minuts de durada, La més forta (1889) condensa alguns desafiaments de la producció teatral de Strindberg: el temps escènic, el llenguatge no verbal o la construcció dialògica de l'argument i dels personatges, a través de la lluita de cervells entre la Senyora X i la Senyoreta Y. La introspecció psicològica exposa la naturalesa polifacètica i contradictòria de l'ésser humà i convida l'espectador a construir els personatges des de la seva subjectivitat, un dels girs més moderns de la concepció teatral de Strindberg i que enllaça amb la nostàlgia que desprèn la pèrdua de la representació totalitzant de la realitat, pròpia de l'esperit de l'època a Europa i radical a Escandinàvia. Strindberg va saber captar i interpretar els batecs de la seva època i la necessitat de nous llenguatges per arribar a l'espectador, als seus conciutadans, i remoure’ls, obrir els seus ulls i empènyer-los a canviar les coses. Això el va dur a l’experimentació constant, a transitar sempre els límits de tots els gèneres, arts i disciplines fins arribar a forçar els límits de la comprensió, com va fer a Inferno, o a les obres per al Teatre Íntim.</p> <p>La més forta és un exemple clar de l'aposta de Strindberg per transitar en llibertat pel terreny ignot i obscur de la creació artística, per l'atracció de l'abisme que sent l'Artista si s'entrega sense reserves al seu instint creador, i com defensa des d'aquí la seva contemporaneïtat i interpel·la els dramaturgs de la nostra.</p>...
Simposi Internacional Estudis Escènics: «Imaginar el futur? Literatura dramàtica catalana en temps de crisi. 2008-2021»
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2022, Núm. 47
Open Access
Simposi Internacional d'Estudis Escènics: «Facin joc! Formats, dispositius i aparells d’interacció (a l’escena relacional)» (relatoria)
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2021, Núm. 46
Open Access
<p>Aquesta és una relatoria plena de forats i buits, també de places.</p>
<p>A priori, l’elecció d’aquest format respon a la voluntat de deixar per escrit i seguint l’ordre cronològic «allò que va passar» durant les tres jornades d’octubre de 2020 en el simposi Facin joc!, el tercer de la revista Estudis Escènics. Comprèn tot un espectre que va de la transcripció més notarial al document resumit o la paràfrasi, passant per l’empremta, la traça o el rastre.</p>
<p>Això no obstant, si se segueix amb la lectura, aviat es constatarà que «una cosa son las ideas, otra cosa es lo que pasa». La qualitat saltironadora de la dinàmica de Fem joc!, amb esdeveniments simultanis (per programa) o encavalcats (per contingència), portava implícita, per a qui hi participava, l’acte de la tria: què sí, què no. La lectura situada del que segueix passa per dialogar amb la persona que escriu aquest article, participant en el simposi per via triple: relatora, conferenciant i, sempre i sobretot, espectadora.</p>
<p>És així com la naturalesa documental d’aquesta relatoria és eclèctica i es pot entendre com una guia no reglada —o un índex de vint mil paraules— per a la lectura del número 46 de la revista de l’Institut del Teatre. Alguns dels forats o esdeveniment dels quals aquí no hi ha testimoni podran cobrir-se amb articles que els autors de conferències, comunicacions o dispositius aporten a la revista, encara que potser desviats (o corregits o matisats) en relació amb el que es va sentir i veure l’octubre de 2020 als espais de l’Auditori, al Teatre Estudi o als carrers de Montjuïc (de l’Atri de l’Institut al Teatre Grec). Qui tingui el privilegi d’haver-hi estat llavors i de llegir el número ara, possiblement mancarà de la memòria per aplicar criteris de rigor i fidelitat entorn de l’acte i el registre. I és així com ha de ser.</p>
<p>D’altra banda, aquí es trobaran petites «places», tímides obertures enciclopèdiques formatades com a notes a peu de pàgina amb la voluntat de situar contextualment l’enunciació del simposi i de qui hi participava, i també d’ampliar els referents aportats. Això, junt amb tot el que s’ha dit anteriorment, atorga al conjunt de l’últim número de la revista una lògica d’hipertext —ergo, relacional— del tot coherent amb el focus del simposi.</p>...
Retòriques de l’ansietat, i de la pietat. Brots del 2021: teatre, cinema, assaig, narrativa, poesia
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2022, Núm. 47
Open Access
<p>L’article identifica tendències en calent en textos artístics del 2021, i les articula des d’una hipòtesi hermenèutica transversal: la centralitat d’una —prevalent— Retòrica de l’ansietat, contrapesada per una —dialèctica— ...
Pequeño Teatro Dido as Introducer of Theatre of the Absurd in Spain
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2020, Núm. 45
Open Access
<p>This article focuses on the beginnings of the Theatre of the Absurd in Spanish theatres. It introduces the independent group Pequeño Teatro Dido, which was active between the years 1954 and 1963. This was the first group to perform Spanish and foreign Theatre of the Absurd plays, especially by Eugène Ionesco and Samuel Beckett. In the second part of the article we present the plays by those two playwrights that debuted on the stages of Madrid thanks to Dido: The Lesson, The Bald Soprano, The Chairs and Jack, or The Submission by Ionesco and Endgame, Krapp’s Last Tape and Waiting for Godot by Beckett. The objective of this article is to show where and when these plays were staged and mention their translators and directors, but especially to analyse the reaction of the audience and critics. The research is based on programmes and reviews in the newspapers together with other publications and interviews that contain relevant information. </p>...
<p>El presente trabajo versa sobre los inicios del teatro del absurdo en los escenarios españoles. En primer lugar, se presenta el grupo independiente Pequeño Teatro Dido, activo entre los años 1954 y 1963. Fue el primer grupo que llevó al escenario obras del teatro del absurdo español y extranjero, especialmente los textos de Eugène Ionesco y Samuel Beckett. En la segunda parte se exponen las obras de estos dos dramaturgos que debutaron en los escenarios madrileños gracias a Dido: La lección, La cantante calva, Las sillas, Jacobo o la sumisión, de Ionesco, y Final de partida, La última cinta y Esperando a Godot, de Beckett. El objetivo del artículo es mostrar dónde y cuándo se representaron las obras y quién se encargó de su traducción y dirección, pero, ante todo, analizar la reacción del público y de la crítica al respecto. Para llevar a cabo la investigación, nos basamos en los programas de mano y las críticas en la prensa, además de otras publicaciones y entrevistas que contienen información relevante.</p>...
<p>El presente trabajo versa sobre los inicios del teatro del absurdo en los escenarios españoles. En primer lugar, se presenta el grupo independiente Pequeño Teatro Dido, activo entre los años 1954 y 1963. Fue el primer grupo que llevó al escenario obras del teatro del absurdo español y extranjero, especialmente los textos de Eugène Ionesco y Samuel Beckett. En la segunda parte se exponen las obras de estos dos dramaturgos que debutaron en los escenarios madrileños gracias a Dido: La lección, La cantante calva, Las sillas, Jacobo o la sumisión, de Ionesco, y Final de partida, La última cinta y Esperando a Godot, de Beckett. El objetivo del artículo es mostrar dónde y cuándo se representaron las obras y quién se encargó de su traducción y dirección, pero, ante todo, analizar la reacción del público y de la crítica al respecto. Para llevar a cabo la investigación, nos basamos en los programas de mano y las críticas en la prensa, además de otras publicaciones y entrevistas que contienen información relevante.</p>...
Notas para un simposio
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2021, Núm. 46
Open Access
Matèria que performa. Estudi ontològic de la matèria i el sentit a Henri Bergson i Karen Barad
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2021, Núm. 46
Open Access
<p>En aquest article aprofundeixo en com es concep la matèria en l’obra d’Henri Bergson i Karen Barad, qüestionant així la divisió cartesiana entre cos i ment.</p>
<p>D’una banda, exposo com Bergson entén la matèria, no com una cosa sinó com un procés, i destaco com aquesta té un paper clau en l’experiència de la durada, configurant per tant la realitat com un procés d’esdevenir-amb. Malgrat que els diagrames de Bergson sovint es representen com a estàtics, soc del parer que en realitat estan impregnats de moviment i que hauríem d’entendre’ls com que estan movent-se. Aquest vincle de la matèria amb la durada i la transformació desdibuixa les distincions habituals entre matèria i llenguatge i demostra ser especialment útil quan pensem en la dansa i la performance com a arts de la matèria, que materialitzen i es materialitzen (arts of mattering).</p>
<p>D’altra banda, segueixo la descripció que fa Barad de la mecànica quàntica per tal de subratllar que la matèria no es pot separar del sentit, atès que el coneixement no es pot produir a partir de la matèria, sinó que sempre es construeix des de dins de la matèria. La insistència de Barad en l’elaboració de coneixement com una pràctica encarnada fa palès un fort compromís polític amb el món com un procés continuat de materialització que ens obliga a repensar el significat de l’agència des d’un punt de vista posthumanista.</p>
<p>Tant per a Bergson com per a Barad, podem dir que la matèria performa. A tall de conclusió, plantejo com un enfocament semblant ens pot ajudar a pensar i practicar la dansa i la performance més enllà del marc cartesià de la primacia del llenguatge.</p>...
<p>In this paper I elaborate on how matter is thought of in the work of Henri Bergson and Karen Barad, thus challenging the Cartesian split between body and mind.</p> <p>On the one hand, I disclose Bergson’s envisagement of matter not as a thing but as a process, and stress how matter plays a central role in the experience of duration, therefore shaping reality as a process of becoming-with. Although Bergson’s diagrams are usually figured as static, I argue that they are actually imbued with movement and should be seen as moving. This bond of matter to duration and transformation blurs common distinctions between matter and language and proves especially useful when thinking of dance and performance as arts of mattering.</p> <p>On the other hand, I follow Barad’s description of quantum mechanics in order to highlight that matter cannot be torn apart from meaning, since knowledge cannot be produced out of matter but is always constructed from within matter. Barad’s insistence on the production of knowledge as an embodied practice reveals a strong political commitment to the world as an ongoing open process of mattering that asks us to rethink the meaning of agency from a posthumanist point of view.</p> <p>I argue that, for both Bergson and Barad, matter can be said to perform. I eventually raise the question of how such an approach can help us think about and practise dance and performance beyond the Cartesian framework of the primacy of language.</p>...
<p>In this paper I elaborate on how matter is thought of in the work of Henri Bergson and Karen Barad, thus challenging the Cartesian split between body and mind.</p> <p>On the one hand, I disclose Bergson’s envisagement of matter not as a thing but as a process, and stress how matter plays a central role in the experience of duration, therefore shaping reality as a process of becoming-with. Although Bergson’s diagrams are usually figured as static, I argue that they are actually imbued with movement and should be seen as moving. This bond of matter to duration and transformation blurs common distinctions between matter and language and proves especially useful when thinking of dance and performance as arts of mattering.</p> <p>On the other hand, I follow Barad’s description of quantum mechanics in order to highlight that matter cannot be torn apart from meaning, since knowledge cannot be produced out of matter but is always constructed from within matter. Barad’s insistence on the production of knowledge as an embodied practice reveals a strong political commitment to the world as an ongoing open process of mattering that asks us to rethink the meaning of agency from a posthumanist point of view.</p> <p>I argue that, for both Bergson and Barad, matter can be said to perform. I eventually raise the question of how such an approach can help us think about and practise dance and performance beyond the Cartesian framework of the primacy of language.</p>...
L’escena litigiosa de l’emancipació: una anàlisi política de la dissensió a «Mouthpiece» (2018), de Kieran Hurley
Article
Estudis escènics: quaderns de l'Institut del Teatre. 2021, Núm. 46
Open Access
<p>Quins són els mecanismes de poder subjacents en la transmissió d’un relat concret? ¿Sota quins paràmetres pot l’espai teatral esdevenir un locus de contestació d’aquest règim d’intel·ligibilitat, o bé un dispositiu de cooptació institucional? Partint del concepte de dispositiu de Giorgio Agamben i de la seva vinculació amb la noció d’allò polític de Jacques Rancière, aquest assaig es proposa d’indagar en el potencial emancipador de les estratègies dramatúrgiques que, en lloc d’estructurar la representació en una diegesi tancada, l’obren a la possibilitat del seu desajustament.</p>...
<p>Which power mechanisms underlie the process of a story’s transmission? Under which parameters can the theatrical space become a locus of contestation of a concrete regime of intelligibility, or rather a device of institutional cooptation? Departing from Giorgio Agamben’s concept of the apparatus, I will use Jacques Rancière’s concept of the political to explore the emancipatory potential of dramaturgical strategies which, rather than structuring the performance in a closed diegesis, crack it open to the possibility of its disruption.</p>...
<p>Which power mechanisms underlie the process of a story’s transmission? Under which parameters can the theatrical space become a locus of contestation of a concrete regime of intelligibility, or rather a device of institutional cooptation? Departing from Giorgio Agamben’s concept of the apparatus, I will use Jacques Rancière’s concept of the political to explore the emancipatory potential of dramaturgical strategies which, rather than structuring the performance in a closed diegesis, crack it open to the possibility of its disruption.</p>...